Quina concepció tenim de l’avaluació?

Per què avaluem? Què avaluem? En funció de què? Com? Qui?

Les experiències que podem tenir entorn l’avaluació de ben segur que han estat múltiples i diverses, al tant al llarg de la nostra escolaritat, com també en el nostre exercici docent. Ara bé, la percepció que l’avaluació està subjecta a capricis i interessos que s’allunyen molt de lo escolar i, per tant, de la seva funció pedagògica, és cada vegada més compartida i generalitzada.

Aquesta concepció de l’avaluació, fortament marcada per les nostres vivències i experiències, sobre tot si ens situem a l’etapa de secundària, fa que percebem l’avaluació com a dispositiu maquiavèl·lic, de control i dominació sobre uns coneixements que ni tan se vol han arribat a ser mai nostres.

L’ús de l’avaluació com a instrument pedagògic però, no té la força suficient, per sí sola, per a reconciliar-se amb la societat ja que, ella mateixa, no és més que un dispositiu que s’articula i pertany a allò escolar. Així, doncs, la pregunta de fons rau en preguntar-se: què és allò escolar? Quina és la funció de l’escola? I, per tant, quin paper juga l’avaluació en ella?

Poc a poc hem de procurar anar discriminant l’avaluació per a concebre-la com a una font i motor d’autoconeixença en la relació d’un mateix amb el món que l’envolta. Però aquest canvi de paradigma, aquesta visió més sensible i respectuosa en vers l’avaluació comporta, en essència, un canvi sobre el sentit de l’experiència educativa i sobre com s’articula allò educatiu.

Parafrasejant a Galimberti (2007:38): l’escola ofereix segles de cultura, que de res serveixen si es queden emmagatzemats a la ment, sense convertir-se en models del cor.

Galimberti, H. (2007). L’ospite inquietante. Il nichilismo e i Giovanni (Pérez de Lara, trad.). Milano: Feltrinelli.